Estucs tradicionals a la calç exterior

La utilització de la calç com a aglomerant dels revestiments exteriors i interiors ha estat una constant al llarg de la història de les diferents cultures i civilitzacions que han habitat i habiten el Mediterrani.

A la ciutat de Jericó (Cisjordània, Palestina) s’han trobat recentment restes de calç  amb 10.000 anys d’antiguitat . A la primera civilització coneguda, Mesopotàmia, la calç es feia servir en combinació amb el fang com a revestiment de parets de temples, canalitzacions d’aigua, banys, aljubs, tombes o habitatges. També la van fer servir a la Capadòcia (Anatòlia, Turquia) per a revestiments i  frescos (aquí es va trobar el fresc més antic conegut, de 8.200 anys d’antiguitat) . Els hitites usaven la calç per revestir l’interior de les coves on vivien, consolidant així els petits despreniments sense perdre la qualitat de transpiració necessària per a la cova. Els egipcis van emprar la calç com a suport de les pintures aparegudes a l’interior de les piràmides. En gran part dels monuments de l a cultura grega apareixen restes de policromia realitzada amb lletada de calç , pigments minerals i additius orgànics.

Façanes decoració aposta fermament pels  oficis artesanals , els  procediments tradicionals , els materials que s’han utilitzat ancestralment, els acabats de gran bellesa,etc… Es per això que ens hem format en l’ofici de  l’estucador de calç , ofici ancestral que ha sobreviscut fins els nostres dies. Es pot dir que aquest ofici artesà a nodrit a les diferents cultures del mon i a la vegada s’ha anat nodrint de les diferents cultures i artesans que l’han practicat.

Des d’aquest moment podem oferir qualsevol dels acabats més practicats així com: Lliscats, raspats , buixardats, picats amb paletí, imitació de pedres, sanefes, esgrafiats, etc… I a demés podem afirmar que, els resultats que s’aconsegueixen amb l’estucat de calç, tenen un nivell decoratiu i una resistència a l’ intempèrie, molt superiors a qualsevol dels estucats que han aparegut últimament en el mercat; i que s’utilitzen de manera tant generalitzada en les construccions noves. A demés de ser menys agressius amb el medi ambient, tant per la seva producció com per el seu tractament, tintatge i aplicació.

Els romans van encunyar la paraula que coneixem avui en dia, l’estuc , i van perfeccionar la tècnica utilitzada pels grecs, essent Pompeia el millor exemple de com es feien els estucats en parets amb pintures al fresc en aquesta època . A l’Espanya àrab podem trobar mostres d’extraordinàries decoracions i d’alt nivell tècnic amb pintures a la calç com l’Alhambra de Granada o la Mesquita de Cordova. Durant l’època medieval es va seguir  utilitzant la calç per a decoracions interiors i exteriors com en el cas dels esgrafiats segovians, però és el Renaixement italià qui ens deixa els millors exemples útils per utilitzar als nostres dies : la pintura al fresc i l’estuc planxat a foc.

Es d’aquesta tradició que veu l’ofici d’estucador artesà a la calç que ens ha arribat a les nostres contrades i fins els nostres dies. Aquest ofici però, s’ha anat nodrint de tots els artesans que l’han anat practicant. Especialment remarcable es a, casa nostra, l’aportació del modernisme (finals del segle XVIII fins a mitjans segle XIX).

Amb l’arribada del ciment pòrtland, la calç va quedar en desús, prioritzant les qualitats d’aquest (facilitat de treball, versatilitat i ràpida resistència) en detriment d’altres qualitats més sanes per als edificis i les persones. No obstant això, els estucs de calç han tornat a recobrar la seva importància a través de noves pràctiques constructives com la bio construcció ; i és que a més de ser una tècnica d’una gran bellesa i que utilitza només productes naturals sense cap tipus d’additius, reuneix també altres característiques d’extrema importància com la durabilitat, l’absència de retraccions, la capacitat com a aïllant tèrmic i acústic, la transpiració dels materials i qualitats fungicides i ignífugues.